Seguint aquesta dinàmica de “formigueta”, penso que potser ho he estat perquè sóc una persona indecisa. Allà on la gent té una opinió clara i ferma, jo m’hi trobo amb els meus grans dubtes. Potser sí… o potser no. M’agrada… o potser no.
Sempre he admirat la gent amb les idees clares, que sap què vol i cap a on va. Jo, en canvi, dins d’aquest dubte constant, sempre he tingut dificultats per prendre decisions.
Potser aquest és el motiu pel qual he avançat lentament per la vida: pas a pas, com una formigueta que, tot i la seva indecisió, no deixa mai de caminar.
Amb el pas dels anys, veig que potser no vaig prendre cap decisió massa ferma, però aquests dubtes constants m’han portat a ser qui sóc. I m’agrada veure, finalment, el que he construït.
La majoria de gent, quan és jove, es marca un camí a seguir. Jo, en canvi, he anat fent el meu camí com he pogut. I ara que miro enrere, veig que, tot i no haver pres cap drecera i haver agafat el camí llarg, he arribat a bon port.
Sus Tort
El cami d'una formigueta 
Deixa un comentari