El camí d’una formigueta

Sempre m’he comparat amb aquells que semblen tenir pressa per arribar a tot arreu.

Jo, en canvi, he estat més aviat una viatgera tranquil·la: avanço a poc a poc, observo, escolto i, de tant en tant, m’aturo per respirar.

Durant molt de temps he pensat que això era un defecte, que m’havia de forçar a córrer, a “anar més ràpid”.

Però finalment me n’he adonat que, en realitat, la meva manera de fer m’ha portat allà on volia.

Les decisions preses amb calma son més encertades. Les relacions que he cultivat sense presses, més profundes. Els somnis que he construit a poc a poc, més sòlids.

I al final ho he entés: ser lenta no és un defecte, és el meu superpoder.

No tinc pressa per arribar, perquè sé que cada pas ja forma part del viatge.

Sus Tort