Recordo que de petita, a l’escola, una professora ens va preguntar: “Com us imagineu quan sigueu grans?”
En aquella època, gairebé l’única opció que es veia com a vàlida era tenir una família tradicional.
Jo, que sempre he estat 100% romàntica, vaig imaginar-me amb la que creia que seria la família perfecta: viure amb un noi que hagués escollit per amor i tenir, com a mínim, tres fills.
Però la vida passa, les coses canvien i el que en algun moment tens tan clar que vols per a tu, acaba no convertint-se en la realitat.
La meva família, finalment, lluny de ser la tradicional que havia somiat, ha esdevingut una família patchwork. I he descobert que això tampoc està gens malament. Potser aquella idea d’amor etern no existeix, i el que he anat fent és compartir trossos de vida amb les persones que en aquell moment sentia que eren les adequades.
El que sí que he tingut clar és que no volia ser conformista. Quan alguna cosa no rutlla —ja sigui perquè evolucionem a ritmes diferents o perquè l’amor simplement s’acaba— he preferit continuar sola.
Al llarg d’aquest camí he tingut dos fills, de dues persones diferents. I mai he pensat que això hagi de suposar cap trauma per a ells, sempre que creixin acompanyats d’amor i calma. L’únic que he pretès amb els meus fills és observar les seves personalitats i potenciar-les perquè puguin créixer amb força i seguretat.
No sé si ho he fet bé o no, però sí sé que ho he fet amb tot el cor. I avui em sento profundament orgullosa del resultat.
Per això, des d’aquesta experiència, el missatge que vull compartir és aquest:
Crea el teu propi estil de família, sense comparacions ni pressions, sempre dins del respecte als altres i amb molt amor cap a tu mateix.
Sus Tort
El cami d'una formigueta 
Deixa un comentari