No us passa que a l’estiu, quan sembla que el temps finalment és nostre —per viatjar, per gaudir dels éssers més estimats, per fer les coses que realment ens agraden— ens inunden pensaments de millora?
Aquest estiu a mi m’ha passat moltíssim. Després d’un any amb presses, amb estrès a la feina, amb moments en què no he estat a l’alçada amb la gent —per males contestacions, per no haver sabut callar o respirar abans d’actuar—, l’estiu s’ha convertit en un espai de reflexió i de canvis.
Els objectius eren clars: ordenar-me, parar en moments d’estrès, ser més empàtica amb qui m’envolta. Fins i tot, per no perdre’m, vaig fer una llista de bons propòsits.
Avui ja fa una setmana que he tornat a la rutina, a les presses, a l’estrès… Però encara amb aquells propòsits ben vius. He sabut respirar quan notava que tot el que vull construir començava a trontollar. I això ja és un petit triomf.
Però quina facilitat que tenim per oblidar! Quan les presses manen, costa mantenir vius els aprenentatges que hem fet en moments de calma i serenor. Avui he tornat a rellegir la llista. Un dels propòsits hi deia: “escriure un blog amb les meves reflexions”. He pensat: reflexions? Si ja no en tinc temps. Avui toca planxar, ordenar la casa, preparar la setmana.
I, tanmateix, aquí em teniu. Escric. Perquè no vull que s’acabi l’estiu. El vull tenir present durant tot l’any. Vull que em recordi que sempre hi ha un espai per retrobar-me i que els bons propòsits no han de quedar oblidats en un calaix.
Sus Tort.
El cami d'una formigueta 
Deixa un comentari