Quan l’amistat neix de dins.

He après que no cal tenir molts amics per sentir-se acompanyada; n’hi ha prou amb ser la meva millor amiga.

Últimament he pensat molt sobre l’amistat. Durant molt temps em feia por dir en veu alta que tinc molt pocs amics. Sempre hi ha el risc que la gent pensi que no ets bona persona, que tens un caràcter complicat o que no et mereixes tenir amics.

Però sabeu una cosa? Al final potser no és tan important el nombre d’amics, sinó aconseguir ser la teva millor versió i sentir-te sempre ben acompanyada i estimada per tu mateixa.

Avui, després de gairebé cinquanta anys de vida, puc dir amb la veu ben alta que jo sóc la meva millor amiga. I gràcies a això puc gaudir de les persones que passen per la meva vida sense que necessàriament s’hagin de convertir en amigues.

Com em va ensenyar l’Albert Espinosa al seu llibre El món groc, el que realment importa és anar trobant pel camí “gent groga”: persones que no necessàriament seran amigues, però que quan les coneixes et transmeten alguna cosa profunda i transformen, encara que sigui una mica, la teva manera de ser.

Al llarg de la meva vida he conegut molts “grocs”. Alguns només els he vist un sol dia, però han deixat petjada i m’han ajudat a créixer fins a ser la millor versió de mi mateixa.

Per això avui puc dir ben fort que potser no tinc gaires amics, però que gràcies als “grocs” que m’he anat trobant i a tot el que he après d’ells, he descobert la millor amistat de totes: la meva pròpia amistat, la que m’acompanyarà sempre.