No us ha passat mai que, un dia, us pareu a pensar en una cosa en què mai havíeu parat atenció… i això us fa descobrir parts de vosaltres que no coneixíeu, només perquè mai us hi havíeu aturat?
Doncs això em va passar ahir.
Ahir, mentre passava l’estona —com últimament massa sovint— mirant Instagram, em vaig quedar mirant un vídeo d’una noia que deia: “No quedis amb els teus amics per explicar-te la vida, queda amb els teus amics per viure-la.”
No m’havia adonat mai del que acostumo a fer, però crec que jo sóc de les que, sense pensar-hi, prefereixo viure la vida —sola o amb amics i coneguts— abans que haver d’explicar-la.
Me n’adono que sóc de les persones a qui sovint els fa mandra anar a prendre alguna cosa, sopar o fer un vermut amb algú. En canvi, m’encanta anar a caminar, compartir una classe de gym, anar al cinema, al teatre, fer un viatge… perquè quan vius una experiència, sola o amb algú, et deixes anar, parles, mostres el teu jo més sincer, flueixes… i tot acaba sent meravellós.
En canvi, en els sopars, vermuts o similars, massa vegades em passa que he de forçar una conversa. Que no saps si qui t’està explicant la seva vida te l’explica de veritat o si és només una manera de fingir que tot va bé.
I així m’ha vingut la reflexió: visquem fent el que ens agrada, sols o amb els que ens envolten, i prescindim una mica de les trobades “per explicar-nos la vida”. Perquè aquesta vida ja ens l’explicarem mentre la vivim. I segurament així tot serà més cert i sincer.
Sus
El cami d'una formigueta 
Deixa un comentari