Parlem per ser escoltats o per entendre què sentim?

Parlem per ser escoltats, però la majoria de vegades només escoltem el que nosaltres mateixos diem.

Vull que m’escoltis. Que m’intentis entendre. Però mentre m’explico, m’adono que sóc jo qui es va entenent. Descobreixo coses que ni tan sols sabia que pensava. I tu em respons intentant que jo entengui el que potser ni tu mateix acabes d’entendre del tot.

No ens hem escoltat realment. Hem reflexionat cadascú amb la nostra pròpia resposta.

I així són moltes de les converses més vitals. Les que ens fan mal. Les que ens remouen per dins. Les que ens obliguen a mirar-nos.

Al final, cadascú acaba amb la seva pròpia reflexió. Amb la seva conversa interna. Amb allò que s’ha dit a si mateix.

I pensem:
Ha anat prou bé.
Ens hem entès.

Però potser no ens hem entès l’un a l’altre.
Ens hem entès a nosaltres mateixos.

Perquè parlar en veu alta fa que t’escoltis. Que et reflecteixis al mirall. Que et miris de cara.
I quan realment hi veus clar… és així.

Potser només per això val la pena conversar.
Tot i sabent que, segurament, l’altre no t’escolta com tu voldries.
I que, potser, tu tampoc l’has escoltat com es mereixia.