Autor: Sus Tort Gil

Aquestes darreres setmanes he sentit que feia una cursa accelerada per acabar l’any havent complert, almenys, una part dels objectius que m’havia proposat. Però, més enllà d’aconseguir o no aconseguir coses, he fet una aturada intensa. Una reflexió profunda per començar el nou any amb força.

He intentat fer-me una mena de radiografia interna: localitzar tot allò bo, i també allò que no ho és tant. Entendre què vull millorar i què vull deixar anar. He pensat en els rols que represento, en els valors que vull prioritzar i en el camí que vull seguir, amb un objectiu clar: intentar ser la meva millor versió i gaudir al màxim de tot el que faci.

Quan t’endinses en un exercici així, no saps mai què en sortirà. Però el que és segur és que alguna cosa bona sempre hi trobes. I després de dies de reflexió, crec que ho tinc bastant clar.

He identificat algunes fortaleses que em defineixen: soc treballadora, responsable, immersa en un aprenentatge constant i amb una necessitat molt forta de millora contínua. Però també he pogut mirar de cara les meves debilitats: no sempre confio en mi mateixa, de vegades soc mandrosa, m’agrada massa dormir i hi ha algunes pors —i alguna ansietat— que de tant en tant em volten pel cap.

A partir d’aquí, he volgut proposar-me objectius per al nou any. Però, tot i la llista interminable que tinc al cap i que algun dia espero plasmar en un paper, he entès que el meu desig essencial és més simple i més potent: anar a dormir cada dia havent fet alguna cosa que jo consideri de valor. Alguna cosa que m’hagi aportat, ni que només siguin cinc minuts de benestar.

I avui, com si fos un senyal, he vist un vídeo d’un noi de 18 anys amb paràlisi cerebral. Parlava de com aquesta vida s’ha de viure amb una actitud positiva sempre. I he sentit que aquest serà el meu lema per al nou any:

ACTITUD POSITIVA SEMPRE

He après que no cal tenir molts amics per sentir-se acompanyada; n’hi ha prou amb ser la meva millor amiga.

Últimament he pensat molt sobre l’amistat. Durant molt temps em feia por dir en veu alta que tinc molt pocs amics. Sempre hi ha el risc que la gent pensi que no ets bona persona, que tens un caràcter complicat o que no et mereixes tenir amics.

Però sabeu una cosa? Al final potser no és tan important el nombre d’amics, sinó aconseguir ser la teva millor versió i sentir-te sempre ben acompanyada i estimada per tu mateixa.

Avui, després de gairebé cinquanta anys de vida, puc dir amb la veu ben alta que jo sóc la meva millor amiga. I gràcies a això puc gaudir de les persones que passen per la meva vida sense que necessàriament s’hagin de convertir en amigues.

Com em va ensenyar l’Albert Espinosa al seu llibre El món groc, el que realment importa és anar trobant pel camí “gent groga”: persones que no necessàriament seran amigues, però que quan les coneixes et transmeten alguna cosa profunda i transformen, encara que sigui una mica, la teva manera de ser.

Al llarg de la meva vida he conegut molts “grocs”. Alguns només els he vist un sol dia, però han deixat petjada i m’han ajudat a créixer fins a ser la millor versió de mi mateixa.

Per això avui puc dir ben fort que potser no tinc gaires amics, però que gràcies als “grocs” que m’he anat trobant i a tot el que he après d’ells, he descobert la millor amistat de totes: la meva pròpia amistat, la que m’acompanyarà sempre.

No us passa que a l’estiu, quan sembla que el temps finalment és nostre —per viatjar, per gaudir dels éssers més estimats, per fer les coses que realment ens agraden— ens inunden pensaments de millora?

Aquest estiu a mi m’ha passat moltíssim. Després d’un any amb presses, amb estrès a la feina, amb moments en què no he estat a l’alçada amb la gent —per males contestacions, per no haver sabut callar o respirar abans d’actuar—, l’estiu s’ha convertit en un espai de reflexió i de canvis.

Els objectius eren clars: ordenar-me, parar en moments d’estrès, ser més empàtica amb qui m’envolta. Fins i tot, per no perdre’m, vaig fer una llista de bons propòsits.

Avui ja fa una setmana que he tornat a la rutina, a les presses, a l’estrès… Però encara amb aquells propòsits ben vius. He sabut respirar quan notava que tot el que vull construir començava a trontollar. I això ja és un petit triomf.

Però quina facilitat que tenim per oblidar! Quan les presses manen, costa mantenir vius els aprenentatges que hem fet en moments de calma i serenor. Avui he tornat a rellegir la llista. Un dels propòsits hi deia: “escriure un blog amb les meves reflexions”. He pensat: reflexions? Si ja no en tinc temps. Avui toca planxar, ordenar la casa, preparar la setmana.

I, tanmateix, aquí em teniu. Escric. Perquè no vull que s’acabi l’estiu. El vull tenir present durant tot l’any. Vull que em recordi que sempre hi ha un espai per retrobar-me i que els bons propòsits no han de quedar oblidats en un calaix.

Sus Tort.

Recordo que de petita, a l’escola, una professora ens va preguntar: “Com us imagineu quan sigueu grans?”

En aquella època, gairebé l’única opció que es veia com a vàlida era tenir una família tradicional.

Jo, que sempre he estat 100% romàntica, vaig imaginar-me amb la que creia que seria la família perfecta: viure amb un noi que hagués escollit per amor i tenir, com a mínim, tres fills.

Però la vida passa, les coses canvien i el que en algun moment tens tan clar que vols per a tu, acaba no convertint-se en la realitat.

La meva família, finalment, lluny de ser la tradicional que havia somiat, ha esdevingut una família patchwork. I he descobert que això tampoc està gens malament. Potser aquella idea d’amor etern no existeix, i el que he anat fent és compartir trossos de vida amb les persones que en aquell moment sentia que eren les adequades.

El que sí que he tingut clar és que no volia ser conformista. Quan alguna cosa no rutlla —ja sigui perquè evolucionem a ritmes diferents o perquè l’amor simplement s’acaba— he preferit continuar sola.

Al llarg d’aquest camí he tingut dos fills, de dues persones diferents. I mai he pensat que això hagi de suposar cap trauma per a ells, sempre que creixin acompanyats d’amor i calma. L’únic que he pretès amb els meus fills és observar les seves personalitats i potenciar-les perquè puguin créixer amb força i seguretat.

No sé si ho he fet bé o no, però sí sé que ho he fet amb tot el cor. I avui em sento profundament orgullosa del resultat.

Per això, des d’aquesta experiència, el missatge que vull compartir és aquest:

Crea el teu propi estil de família, sense comparacions ni pressions, sempre dins del respecte als altres i amb molt amor cap a tu mateix.

Sus Tort

“Hi ha paraules que no només expliquen, sinó que transformen: obren finestres, desperten emocions i ens regalen un trosset d’univers.”

En quin moment les paraules van deixar de ser simples paraules per convertir-se en màgia? No ho sé exactament, però de sobte vaig adonar-me que m’enamorava d’elles.

Una frase dita d’una manera o d’una altra pot despertar en mi un sentiment interior inexplicable. Potser per això m’agrada tant llegir autors en la meva llengua materna; i potser també per això estimo tant els llibres, no només pel que expliquen sinó per com ho diuen.

Alguns autors que m’han transportat a universos inescrutables amb les seves paraules són Miquel Martí i Pol, Maria-Mercè Marçal, Eva Piquer o Sílvia Soler. Tots ells han tingut la màgia de fer-me gaudir de la lectura i de regalar-me instants de bellesa.

Quan llegeixo frases com:

“El sol m’acarona la pell”,

“Embrutar-se les mans de vida”,

“La lluna em somriu”,

“Les mans plenes de llum fresquíssima”,

“La meva amiga, la tendresa”…

em sento atrapada per la seva força. Expressen tant, sense dir-ho explícitament, que no puc evitar deixar-me endur per aquest joc.

M’encanta la sensació de poder jugar amb les paraules, assaborir-les amb calma i serenitat, i descobrir-hi un univers immens. Avui, el meu blog volia parlar precisament d’això: de la màgia de les paraules i de l’enorme regal que ens fan els escriptors quan ens transporten amb tanta elegància.

Potser, al capdavall, la màgia de les paraules no és altra cosa que això: deixar-se sorprendre, deixar-se tocar i, sobretot, deixar-se acompanyar en el viatge de la vida.

Sus Tort.

Seguint aquesta dinàmica de “formigueta”, penso que potser ho he estat perquè sóc una persona indecisa. Allà on la gent té una opinió clara i ferma, jo m’hi trobo amb els meus grans dubtes. Potser sí… o potser no. M’agrada… o potser no.

Sempre he admirat la gent amb les idees clares, que sap què vol i cap a on va. Jo, en canvi, dins d’aquest dubte constant, sempre he tingut dificultats per prendre decisions.

Potser aquest és el motiu pel qual he avançat lentament per la vida: pas a pas, com una formigueta que, tot i la seva indecisió, no deixa mai de caminar.

Amb el pas dels anys, veig que potser no vaig prendre cap decisió massa ferma, però aquests dubtes constants m’han portat a ser qui sóc. I m’agrada veure, finalment, el que he construït.

La majoria de gent, quan és jove, es marca un camí a seguir. Jo, en canvi, he anat fent el meu camí com he pogut. I ara que miro enrere, veig que, tot i no haver pres cap drecera i haver agafat el camí llarg, he arribat a bon port.

Sus Tort

Sempre m’he comparat amb aquells que semblen tenir pressa per arribar a tot arreu.

Jo, en canvi, he estat més aviat una viatgera tranquil·la: avanço a poc a poc, observo, escolto i, de tant en tant, m’aturo per respirar.

Durant molt de temps he pensat que això era un defecte, que m’havia de forçar a córrer, a “anar més ràpid”.

Però finalment me n’he adonat que, en realitat, la meva manera de fer m’ha portat allà on volia.

Les decisions preses amb calma son més encertades. Les relacions que he cultivat sense presses, més profundes. Els somnis que he construit a poc a poc, més sòlids.

I al final ho he entés: ser lenta no és un defecte, és el meu superpoder.

No tinc pressa per arribar, perquè sé que cada pas ja forma part del viatge.

Sus Tort