Aquest any he fet 50 anys.
I, lluny de la famosa crisi dels 50, ha estat un any fantàstic.
A principis d’any em vaig proposar una cosa molt senzilla: actitud positiva, sempre. No sé si ho he aconseguit cada dia —segurament no—, però sí que crec que aquesta actitud m’ha acompanyat durant tot l’any.
I potser per això els 50, lluny de convertir-se en una crisi, s’han convertit en la meva sort.
Ha estat també l’any en què molts dels meus amics han fet 50 anys. I això ens ha portat, gairebé sense adonar-nos-en, a mirar enrere. A recordar-nos de joves, a recuperar històries, persones, moments, bogeries… A adonar-nos de tot el que hem viscut durant aquest mig segle.
I quan mires enrere des dels 50, descobreixes moltes coses.
He descobert que ja no tinc aquella incertesa de la joventut, quan no saps ben bé què acabaràs fent amb la teva vida.
He descobert que ja no soc aquella noieta plena de dubtes que no sabia què volia.
Ara sé qui soc. I m’agrada.
He descobert que l’amistat de veritat perdura al llarg dels anys. Que hi ha persones amb qui pots compartir tota una vida i que, encara que el temps passi i cadascú faci el seu camí, continuen formant part de tu.
Però també he descobert que, al llarg de la vida, van apareixent nous amics. Persones amb qui connectes, amb qui comparteixes moltes afinitats i que t’ajuden a créixer. De vegades, fins i tot, acabes compartint amb aquests amics més moments que amb els de sempre.
I això no fa que els uns siguin més importants que els altres.
Tots formen part del teu jo. Tots han deixat una empremta en tu. Tots t’han ajudat, d’una manera o d’una altra, a convertir-te en qui ets.
He descobert que tinc el millor company de vida que podria tenir, tot i que em va costar força trobar-lo. Potser perquè algunes de les millors coses de la vida no arriben quan nosaltres voldríem, sinó quan estem preparats per reconèixer-les.
He descobert també que la bellesa es torna vellesa. I no passa res.
Arriben les arrugues. El cos canvia. Ja no tenim vint anys. Però la mirada també canvia. I aquesta mirada que tinc ara m’agrada molt més.
Perquè als 50 encara tenim vitalitat. Molta. Encara tenim ganes de sortir, de riure, de viatjar, de celebrar, d’enamorar-nos de la vida i de fer moltes coses. Però ho vivim des d’un lloc diferent. Amb més serenitat.
Ja no somiem tant en què serà de nosaltres.
Ja som.
Jo ja sé que soc mare de dos fills preciosos. Que soc una treballadora incansable. Que m’agrada la meva feina i que tinc la necessitat de continuar aprenent i de ser una mica millor cada dia.
La timidesa fa temps que va marxar. Els dubtes ja no pesen com abans. I encara que les arrugues apareguin i el cos vagi canviant, cada vegada m’importa menys.
Perquè he après una cosa molt més important: a acceptar-me.
A estimar-me.
A no necessitar ser aquella noia que vaig ser, perquè m’agrada la dona en què m’he convertit.
I també he après que, amb els anys, acabes sent la teva millor amiga. La persona que millor et coneix, que t’acompanya sempre, que et sosté quan ho necessites i que celebra amb tu cada pas endavant.
I això és, probablement, el millor de la vida.
Potser aquesta és la gran sort dels 50.
Poder mirar enrere amb tendresa, mirar el que tens al costat amb agraïment i mirar endavant sense aquella necessitat de saber què passarà.
Perquè encara queda molt per viure. Moltíssim.
Però ara ja sé que no necessito tenir-ho tot controlat. Només necessito continuar vivint amb intensitat, envoltada de la gent que estimo i intentant no oblidar aquell propòsit que em vaig fer quan va començar aquest any:
Actitud positiva, sempre.
Així que, si algú em pregunta per la crisi dels 50, jo només puc respondre una cosa:
Quina crisi? Els 50 han estat la meva sort.
Deixa un comentari